L'horitzó
He mirat la ratlla de l'horitzó
i he sabut que és una línia imaginària.
Però la imaginació m'atrau cap al seu àmbit
i voldria viure a la ratlla de l'horitzó.
Podria viure a la ratlla de l'horitzó
com un professional de l'equilibrisme.
Només necessitaria un pal molt llarg
per passejar per l'horitzó per sempre.
Però jo vull realment acostar-me
a la ratlla de l'horitzó
per veure com creix als meus ulls
i es converteix en un espai habitable.
Perquè si mires de lluny qualsevol cosa llarga
sempre acaba semblant una ratlla,
si t'acostes prou a l'horitzó
l'horitzó pot ser un lloc confortable per viure-hi.
Llavors l'horitzó serà un país llarg,
com un anell que envolta els països que sabem,
i aquest sí sense límit
ja no delimitat per una ratlla.
Del llibre La Felicitat.
Geometria
Les senyoretes del Carrer Avinyó,
ballen immòbils com dones africanes.
Entre triangles equilàters i cilindres
passen ballant les senyoretes d'Avinyó.
Les senyoretes del carrer Avinyó
són dels colors dels quadres de Cézanne,
tenen els ulls com les dones de Creta,
com els atletes pintats a les ceràmiques.
N'hi ha una que es capté com la figura
que fa de Crist en un fresc medieval.
La resta d'elles juguen a la platja
disfressades de franceses despullades.
Però, quan surt la lluna, s'arrengleren totes
i formen les figures constel·lades
de cercles i triangles. Com la música,
o com els nombres del vell grec Pitàgores.
Del llibre La Felicitat.
Dieta
Quan, primer, vas deixar de fumar
vaig voler perdonar-t'ho.
Potser, després de tot, sembla que és cert
que fumar fa molt mal i és explicable
evitar avui el plaer per preservar
per a demà l'absència de dolor.
Però quan vas decidir desplaçar-te
per la ciutat amb una bicicleta
ja vaig pensar que anaves malament.
El límit de la meva paciència
ha estat que tu, insensible als meus precs,
fins i tot has omès de la teva dieta
la carn de bou i, aplicada, rosegues
uns brots de soja o jo què sé què és.
Adéu. Me'n vaig a viure amb la portera
que fuma i beu fins arribar a l'excés
i sap cuinar-me uns estofats de toro,
tu saps que no faig broma, no podria
fer broma d'un assumpte com aquest,
que faran que t'oblidi de seguida.
Del llibre La Felicitat.
Després
Quan un dia me'n vagi
i els amics em recordin a l'hora del vermut
en el bar on serveixen el millor pop del món
diran: "Aquell va ser
realment un dels nostres?"
Entre els crits dels clients
i del televisor
algú em trobarà a faltar i pensarà
tot recordant-me vora de la barra:
"Li baixaven els ulls
com a tots cap al fons
de l'escot de les dones
però no va saber
covar greix dignament
ni trobar-se muller".
I el cor ebri de veus dissonants cessarà
només per un moment per escoltar una veu:
"Reia i bevia tant com tots nosaltres
però tenia als ulls
un rastre indescriptible
reticent".
Les begudes als gots
es tornaran de pedra
i el pop es farà cendra
sobre el plat.
M'oblidaran del tot al tercer glop
a l'hora de tornar cap a casa a dinar
surant entre les boires benignes del vermut.
Del llibre La Felicitat.
Cambra
L'armari mal tancat deixa entreveure
aquell mirall que reflecteix un quadre.
Els raigs de llum s'escampen entre ratlles
de fum, que divideixen en estrats
l'alenada suspesa de la cambra.
El llit desfet, olor freda de cossos
que ja no hi són. La persiana mig baixa
i un llum encès al sostre que fa trista
la habitació deserta. Tots els mobles
són plens de pols. Un cendrer ple de cendra.
A terra, sabatilles en desordre
i roba usada sobre les cadires.
De lluny, se sent el soroll del carrer.
Fa una mica de fred. Sobre els llençols
hi ha un diari d'ahir desballestat.
És l'espai de la nostra intimitat.
El reconeixes? Ara ja no hi som.
El vam deixar pensant que hi tornaríem
com cada vespre, amb la serenitat
que dóna haver-ho fet durant molts anys.
Però no hi hem tornat. Tot de repent
se'ns ha tancat la porta de la cambra
i, agafats de la mà, esperem, estranys,
que es torni a obrir per tornar a ser com sempre.
Del llibre Set Poemes Dramàtics.
On evito enfrontar-me a la veritat
Sembla mentida, però la mentida sembla
un mirall embriac amb imatges estràbiques,
dobles, on la veritat, distorsionada, encalça
el repòs de la ment. Avui, quinze de juny espero una arribada
debades. Ara penso. Quatre idees tristes
se m'apareixen. Deso el calendari
entre els papers humits que fan saba del meu
passat. Oh, voldria viure en un espai polsós
sense l'aigua que malmetés les coses.
Ai, voldria desfullar les floretes
de la innocència una altra vegada.
Veure't com véns disfressada de nena
al meu encontre, humà, carnal. No sentiria
cap de tots els laments que udolen
al teu voltant. Inauguro un miratge
que parteix de la imatge del teu cos
amb la llum nítida i irisada del capvespre.
Menjarem carn i verdures en un indret infaust.
No seré tan estrany com les teves paraules.
Oblidaré que és juny. I t'oferiré flors
per les postres. I diré Osanna, o Visca, o bé potser també
diré Al·leluia.
Del llibre inèdit Estranyesa.
Per defunció
Vaig somiar-ho una nit i és tan insòlit que encara me'n recordo.
Vaig anar al metge perquè no em trobava gaire bé i em va diagnosticar una malaltia incurable. De fet, em va dir que em quedaven uns pocs dies de vida. Vaig fer tots els preparatius per preveure una contingència com aquesta. Vaig posar les meves coses en ordre i vaig preparar el meu enterrament, al qual vaig convidar personalment tots els meus amics i coneguts, amb la solemnitat que requereix una ocasió com aquesta.
Però s'acostava el dia del funeral i jo encara no m'havia mort. Quan va arribar aquell dia em vaig trobar francament molest perquè no podia desairar tota la gent que havia convidat,
així que vaig decidir de celebrar-lo igualment. Però, llavors, la meva preocupació era si jo havia d'assistir-hi o no. El costum no diu gran cosa sobre una situació tan extraordinària com la meva. Així que, a última hora, vaig decidir quedar-me a casa. El funeral es va desenvolupar, segons sembla, com era previst, sense problemes, llevat que es va suprimir el fet concret de l'enterrament, que va posposar-se fins després de la meva mort imminent.
Però jo estava en una posició incòmoda. Em trobava els coneguts pel carrer i em preguntaven:
—Caram! què fas aquí? que no t'havies mort?
I jo que mormolava alguna excusa i seguia el meu camí.
Sóc una persona seriosa. Sempre, fins llavors, havia complert els meus compromisos i la meva formalitat es veia posada en entredit tot just al final de la meva vida per aquesta situació absurda.
I passaven els dies i jo no em moria. El metge em deia que tingués paciència:
—Home, no s'amoïni. El seu estat no millora pas gens. El dia que menys s'ho esperi, es morirà i tot quedarà solucionat de manera satisfactòria.
Ho deia per animar-me, és clar, perquè ell se sentia en part responsable de la meva situació, encara que ja se sap que aquesta mena de pronòstics mai no són completament fiables.
Tanmateix, quan marxava, el vaig veure de reüll com em mirava i feia, preocupat, com qui diu que no amb el cap.
Fins i tot, un amic, en veure'm tan capficat, em va proposar una solució:
—Aquestes coses es poden resoldre. Vés al metge, que et posi una injecció i s'ha acabat el problema.
I jo feia que sí, però no m'acabava de decidir. No em semblava natural haver de recórrer a una mort provocada tenint una malaltia incurable.
Però finalment vaig anar al metge, decidit a demanar-li que m'ajudés a acabar amb tota aquesta comèdia. El metge, abans de donar un pas tan decisiu, em va fer un nou reconeixement general. Esverat, em va comunicar el resultat:
—No sé com s'ho prendrà, però li ho he de dir. És un cas ben insòlit. Tots els símptomes de la seva malaltia han desaparegut. Miri les anàlisis. Vostè és una persona completament sana i viurà molts anys, encara.
Què havia de fer, jo? Deshonrat, no podia seguir vivint entre els meus veïns com si tal cosa. La meva bona fama hauria quedat definitivament en entredit. Per tant, vaig tancar la meva casa. Hi vaig posar un cartellet que deia:
P E R D E F U N C I Ó
A través d'un intermediari discret, vaig vendre totes les meves propietats, vaig canviar de nom i me'n vaig anar a l'Argentina.
Allí em vaig establir i, per cert, vaig fer fortuna.
Del llibre Contes Cursis, publicat juntament amb L'Home del Barret.
L'Home del Barret (Fragment)
He somiat que coneixia una dona. Semblava una dona jove i atractiva. M'explicava que havia treballat com a minyona en una casa de Barcelona i que, ara que s'havia jubilat, tornava al seu poble, on hi tenia una casa. Però que feia molts anys que no en tenia notícies, del seu poble, perquè els seus únics parents eren dos fills que havien mort molt joves anys enrere.
Vaig dir-li que això que m'explicava no corresponia a la seva edat i em va mostrar el seu carnet d'identitat. Havia nascut l'any 1922. Em vaig quedar parat i li vaig dir que semblava que tingués, com a mínim, trenta anys menys. Va riure i em va dir —Segueix així, que tu i jo encara farem alguna cosa. Ho va dir mig en broma i mig seriosa, però aleshores vaig mirar-la millor i, tot i que el seu aspecte general era juvenil, tenia alguns trets repulsius, una cella única i bigoti, que em van recordar un autoretrat de Frida Kalho, i algunes arrugues profundes, de lluny quasi invisibles. Vaig preguntar-li pel marit, i em va respondre que mai no n'havia tingut, que no sabia, volgudament, quins eren els pares dels seus dos fills. Era una persona viva i alegre, molt interessant. Vaig desitjar-li sort amb això de la casa. Vam quedar que ens veuríem un altre dia. Després, el somni s'ha fet més confús. Jo tenia ganes de sortir de nit. Era festa major d'alguna cosa i parlava amb coneguts que anaven a la festa. Però jo no sabia amb qui anar. Finalment vaig passar la vetllada al bar del davant de casa meva amb alguna gent que entraven i sortien cap a la festa. Els coets se sentien de lluny. A la nit, molt més tard, molta gent tornaven de la festa i vam acabar rient i bevent pel meu carrer, per l'escala i l'ascensor de la casa on jo vivia, i a dintre i tot de casa meva.
Vaig anar a dormir de matinada. Havia tingut, després de tot, la meva festa. Algú em parlava, d'entre l'enrenou desordenat de les converses, d'introduir la moda de regalar cries de cocodril com a reclam publicitari. Jo m'esverava molt, i explicava la història —segurament apòcrifa però llegida en algun lloc— que les clavegueres de Nova York s'havien omplert de cocodrils —mutants, cecs, de color blanc— de resultes d'una moda semblant, perquè, quan creixien, la gent no podia tenir-los a casa i els llençava pel vàter, per on feien cap a les clavegueres. M'argumentaven que això serviria per limitar la quantitat de rates que hi habiten, però jo em posava dur en la negativa —sembla que la meva opinió podia tenir alguna influència en l'aplicació de la idea— fins que em van mostrar una cria de cocodril. Era fascinant, carinyós i ferotge a la vegada, em feia mambelletes, com intentant convèncer-me que acceptés. Però, coses que passen als somnis, sobtadament el cocodril va transformar-se en un lluert que era amic meu, i els dos plegats passejàvem per un camí fora de la ciutat, on abans s'havia produït l'encontre amb aquella dona vella i tan bonica.
Fragment del llibre L'Home del Barret.
La creació
Un home qualsevol, sense trets remarcables, vestit amb americana i corbata de tons foscos, seriosos, camina pel carrer amb aire abstret. No mira el seu voltant. En hora laborable, en un dia feiner i per un carrer del centre comercial d'una ciutat hi ha un enorme flux de gent i de cotxes i ningú no hauria reparat especialment en aquest home que camina pel carrer més aviat de pressa, com si anés en algun lloc concret, pensant en les seves coses ben concretes de cada dia. De sobte, l'home es detura. En un banc, a sobre del seient d'un dels molts bancs que hi ha de tant en tant a la vorera ampla, en un banc on en aquest moment no hi seu ningú, hi ha un llibre que, sense dubte, algú deu haver deixat oblidat. És un llibre gruixut, amb tapa dura, enquadernat en tela blava, fosc, que sembla usat, llegit moltes vegades, com si fos un llibre que provingués d'una biblioteca pública. L'home, potser empès per un respecte convencional cap als llibres, l'agafa i se'l mira. Es tracta d'un llibre encara en bon estat. No té cap indicació ni cap títol a la coberta. Aleshores, l'home obre el llibre i, tot d'una, desapareix. Ningú no se n'ha adonat. Tot segueix igual que sempre.
L'home, de moment, no hi repara. El llibre ha desaparegut de les seves mans i segueix caminant. A poc a poc, però, va adonant-se que al seu voltant només hi ha parets blanques.
Ni gent, ni cotxes. El silenci que l'envolta és allò que primer li crida l'atenció. L'home es detura. S'ha perdut? De fet, no sap on va, ni recorda on anava. Torna a caminar, però ara la seva actitud és de recerca. On és? Tot el paisatge, si és que se'n pot dir d'aquesta manera, és en blanc. No hi ha res, volums i buits.
Camina i camina i el paisatge no canvia. L'home té por, es desespera, però després es calma. Es diu:
—Si, almenys hi hagués algú per orientar-me.
Com si hi hagués estat de sempre però l'home no s'hi hagués fixat, de sobte s'adona que hi ha algú. És una figura borrosa.
—Sembla un home vell —es diu el nostre home.
La figura es concreta i l'home s'adreça al vell.
—Dispensi, crec que m'he perdut. Em podria dir com puc sortir d'aquí?
—Primerament, presenti's.
L'home no l'entén.
—Què diu?
—Qui és, vostè?
L'home es queda pensarós. S'adona que no sap o no pot recordar el seu nom.
—Si no sap qui és, no farem res.
—És que no em trobo bé...
—Miri, un consell. Si no sap qui és vostè, inventi-s'ho.
L'home vell, inadvertidament per al nostre home, se'n va, i, al cap de poc, ja no se'l veu.
L'home queda confús. Què volia dir aquell vell amb això d'inventar-se el seu nom? Tothom en té, de nom. No té sentit buscar-lo. Altres ho han fet abans per compte d'un mateix i no cal empescar-se'n de nous a aquestes altures.
Però el temps passa. Per més que camini, l'home no arriba enlloc. Tampoc no recorda res. Ni qui és, ni on anava, i ni tan sols no té una idea clara d'on era abans de ser en aquell lloc desolat. En un moment donat, com per casualitat, o perquè no hi ha res més a fer, s'inventa un nom per a ell. Res no massa especial:
—Joan —es diu—. No sona malament.
Sembla com si el sol fet d'haver-se posat nom ja el faci sentir millor. A poc a poc, va construint la seva identitat. Els dos cognoms el porten a identificar els seus pares. S'adona que és casat i té tres fills, que té exactament quaranta-quatre anys i que l'endemà és el
seu aniversari. Es posa tan content d'haver-se concretat, que ja ni se'n recorda del seu problema. Poc després, però, torna a dir-se que li cal sortir. Ara amb més urgència, perquè, es diu, ha d'anar a reunirse amb la seva dona i els seus fills. Un pare de família té les seves obligacions, no pot estar-se en un lloc desert i blanc indefinidament.
Decideix preguntar a algú altre, i de seguida apareix una dona de mitjana edat vestida amb vestit jaqueta i un bolso de conjunt, que sembla que acaba de sortir de la perruqueria.
—Perdoni, senyora. Permeti'm que em presenti...
La dona se'l mira sense expressió.
—Em dic Joan Pardal, tinc quaranta-quatre anys, sóc casat i tinc tres fills.
—El felicito. Què vol? Acabo de sortir de la perruqueria i tinc pressa.
—Podria dir-me com sortir d'aquí?
—D'on vol dir? —li contesta la dona, estranyada. Jo no veig que vostè estigui enlloc.
—Doncs d'aquí 'l'home que es diu Joan Pardal fa un moviment vague, com si assenyalés el seu entorn.
—Ah —respon la dona— d'«aquí».
—Sí. D'«aquí».
—Depèn d'on vulgui anar.
L'home queda perplex, però té una resposta.
—A casa meva.
—Ah, bé. I on és?
—Doncs no ho sé.
—Doncs, si vostè no ho sap, com vol que jo li digui com anar-hi?
—Digui'm, si us plau, només com puc sortir d'aquí.
—Tornem-hi —la dona fa un gest d'impaciència, com si volgués marxar. Fa el gest d'anar-se'n. Tanmateix, dubta. L'home sembla preocupat.
—Vol dir-me què li passa?
—Que vull sortir.
—Expliqui's millor, home.
—Voldria sortir d'aquest lloc tan buit per tornar a casa meva.
—Quan diu buit, què vol dir?
—Que no ho veu? Tot és blanc. No hi ha res al voltant, només
blanc.
—Vostè no veu res? No em veu a mi, potser?
—Només la veig a vostè i a mi mateix.
—Li donaré un consell. Intenti veure-ho d'una altra manera —i se'n va.
El Joan Pardal no sap com reaccionar, però, per fer-ho curt, finalment comprèn com funciona. Diu
—Aquí hi ha d'haver un arbre.
I l'arbre surt allà, paradoxalment, com si de sobte hi hagués estat des del començament. Va fent i, amb les paraules va muntant un paisatge.
D'entrada és un paisatge una mica infantil, una casa amb teulada, un arbre, un camí, un sol i, al fons, un riu i una muntanya.
—No, no. Així no va bé.
I tot desapareix. No era tan senzill com es pensava. També per fer-ho curt, explicarem que el Joan Pardal va anar aprenent i, finalment va decidir un entorn satisfactori, amb homes i dones, i pobles i ciutats i cotxes i també tota la resta. Per descomptat, la seva vida decidida devia ser millor que la d'abans, però això no podem assegurar-ho. Allò que sí que podem dir és que el Joan Pardal va decidir deixar, com per descuit, un llibre amb tapa dura, enquadernat en blau a sobre d'un banc públic en un carrer d'una ciutat.
Fragment del llibre L'Home del Barret.
|
|
|
